diumenge, 8 de novembre del 2009

El diari de la Clara (I)

Ja s'han acomplert set mesos des que la Clara i jo convivim tot habitant un mateix organisme. Segurament no deu haver convivència més profunda que aquesta, durant nou mesos dues persones es troben unides fisiològicament. És impossible desprendre's una de l'altra. Encara no li conec la cara i he compartit amb ella més hores que amb molts dels meus coneguts: tots els minuts que engloben els dies i les nits de set mesos.

Tot i que al començament saps que s'està gestant un ésser allà dins, les teves sensacions són purament físiques. Sé que abunden les nàusees, marejos i altres en el primer trimestre d'embaràs. En el meu cas una petita infecció d'orina i un profund cansament, amb ganes de dormir a totes hores van ser tota la simptomatologia que regnà durant els meus primers mesos d'embaràs. No sentia una persona, però sabia que hi era. El primer vincle amb la Clara fou de caire cognitiu.

Tenia tantes ganes que tampoc em vaig espantar pel pes de la responsabilitat que suposa tenir un fill.Ho veia (ho veig encara) com una possibilitat de creixement personal, que se'ns dubte implica una gran responsabilitat.

El segon trimestre d'embaràs no vaig trobar-me malament, al contrari, estar embarassada m'ha suposat un benestar físic que no m'esperava i que és contrari al que diuen la gent i el sentit comú, per exemple la mala circulació sanguínia em provoca carregament de cames cada estiu, aquest estiu, coincidint amb el segon trimestre del meu embaràs no he sentit aquest carregament en absolut, sí, sí, contra tot pronòstic i contra tota lògica. Cap mal d'esquena, cap mareig, alguna rampa a les cames...això sí, la panxa creixia cada cop una mica més.

Quan encetava el meu tercer i darrer trimestre d'embaràs en el que em trobo, tothom em deia que seria el pitjor de suportar, amb la panxa cada cop més gran i menys possibilitats de mobilitat i agilitat corporal, amb més dificultats per dormir degut a la incomoditat que suposa dormir amb un panxot molt més gran que la resta del cos.

Puc dir que aquest trimestre està resultant el més interessant a nivell psicològic i de vincle amb la Clara. En ser la nena tan gran, sento com es mou i com es col.loca. No és massa capritxosa adoptant postures que m'obliguin a canviar constantment de posició, tampoc dóna cops de peu dolorosos per a mi (almenys de moment) però en moure's noto clarament que hi ha algú allà dins que no sóc jo i, el que és més important es comença a distingir de la meva persona i les meves necessitats: la sento moure's quan jo estic la mar de tranquileta i pot no moure un dit quan jo tinc la necessitat de fer un llarg passeig.

Sé perfectament que és un ésser humà diferent a mi i a la resta de la humanitat, sé també que un embaràs és una experiència universal (tots els habitants del planeta s'han gestat en el ventre d'una dona) però no puc deixar de sentir l'excels que és gestar una persona.Segurament perquè el més profundament diví està sempre amagat en la quotidianeïtat i sovint no sabem veure-ho.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Relacions que curquen

Hi ha relacions personals que malmeten l'estat de benestar.
Hi ha relacions que van curcant mica en mica la bondat, paciència i autoestima dels seus components.
Hi ha relacions que envoltades en pell de bè, deixen ferides obertes per sempre més. Ferides que s'han forjat amb mesos, anys de malentesos, discrepàncies i petites i grans discussions...i al final tot és un món sencer d'inseguretat
Hi ha relacions aparentment segures i belles en vista de tothom, que acaben podrint les parts implicades.
Càries que comencen com a petitíssims punts negres, gairebé imperceptibles en dents sanes, blanques i lluents.Càries que s'estenen per tota la dent, mica en mica, fins que el dolor intens arriba al nervi...i aleshores ningú recorda aquell dolç pastís, saborós i deliciós que va provocar l'inici, gairebé imperceptible, que ha portat a la pèrdua d'una dent.

Relacions que curquen

diumenge, 23 d’agost del 2009




Estocolm és la capital d' Escandinavia. Situada a la costa del Mar Bàltic, s coneix com a la “Venècia del nord” y està formada per un arxipèlag de 14 illes. Té el port més important del nord del continente. El contacte amb el medi ambient és constant a Estocolm. L' aigua està acompanyada per verds boscos que envolten la ciutat. També ha esdevingut amb el temps el centre financer i polític de Suècia, país que capitalitza des del segle XV.

Fer un paseig per la part vella de la ciutat, visitar algun dels seus museus, fer un volt en vaixell pel Bàltic són només algunes de les nombroses atraccions que ofereix una ciutat dinàmica i cosmopolita.

Alguns consells per quan hi aneu:
-La ciutat vella, Gamla Stam, suposa una visita obligada pels turistes...però a més de botigues de souvenirs també es troben interessantíssimes galeries d'art-
-El barrio de Norrmalm constitueix l'àrea financera i comercial de la ciutat.Trobareu enormes centres comercials i també bars i discoteques.
-També hi ha una bona oferta de museus, alguns d'ells, gratuïts, com per exemple el Dans Museet, el Museu de la Dansa o el Museu d'Arquitectura o el d'art Modern.
-A prop de la parada de metro d'Slussen hi ha la Torre Katerina, on es pot pujar de franc al vespre i es pot contemplar una vista preciosa de la ciutat.

dijous, 16 d’abril del 2009

El meu ram de Roses Blanques


Aquest bloc es diu Roses Blanques en homenatge al "Moviment de la Rosa Blanca" on un grup de joves estudiants es van oposar públicament al nazisme. Pretenc que aquest bloc sigui un espai de protesta de tot allò que no entenem, no estem d'acord o considerem injust, tot allò pel que hem de tenir el coratge de dir prou, com ho van fer els integrants del moviment de la Rosa Blanca. Però també m'agradaria que el bloc servís per retre homenatge a totes les "roses blanques" que trobem en el nostre dia a dia, persones capaces de dir el que no els agrada i el que els agrada, honestes amb elles mateixes i amb els altres, amb el desig de fer d'aquest món un lloc una mica més bonic. Aquest és el meu ram particular de roses blanques, tots i totes en tenim un, el meu està format per persones estupendes. Em sento immensament feliç de poder comptar amb elles i que omplin de bellesa i esperança el meu dia a dia.

El paisatge de la felicitat

Sempre he pensat que tots tenim un teló de fons a la nostra vida. Per alguns és la ideologia, per d'altres la família, per d'altres persones és la professió i per d'altres pot ser fins i tot un hobby. Parlant amb amics i coneguts sempre havia pensat que malgrat els múltiples factors que composen la vida de cada ésser humà -gràcies a Déu en són molts i variats en la majoria de nosaltres- sempre trobes en cada persona quelcom que es manifesta com el que jo anomeno el "teló de fons de la seva vida", no cal que sigui el més important per a tu ni el que més t'estimes però esdevé, amb el pas del anys allò que sempre hi és, allò que tenyeix d'algun color o altre la nostra vida. La Carme Rosanas escriu en el seu bloc sobre el "paisatge de la felicitat"i el repte de aprendre a passejar-hi per ell siguin quines siguin les circumstàncies externes que envolten la nostra vida.

Encara em queda un llarg camí per a poder afirmar que sempre hi passejo per aquest paisatge, segurament encara no m'he desembolcallat de tots els pessos que nosaltres mateixos ens posem a sobre però amb el temps espero ensortir-me'n.

divendres, 6 de març del 2009

El nostre somriure

Després del llarg i inhòspit hivern,
quan ja atrapaves la primavera,
vell i estenuat guerrer de tants somnis
has caigut.

¿Se'ns permet preguntar per què?

¿En quins planetes llunyans i anònims
has anat a plantar el teu somni?
¿Quins profetes,quins fats o quins déus
ho han volgut?

¿Se'ns permet preguntar per què?

¿Què potser el necessiteu allà
en els vostres reialmes?Sabeu
el que uns llavis amorosits
han perdut?

¿Se'ns permet preguntar per què?

Mentre tu escampes il.lusions
en mons ignots, potser plens de llum,
nosaltres, aquí, vigilarem
perquè mai ningú no ens pugui prendre el somriure,
el nostre somriure.