Mala maror

Ambient intens en les escoles d'aquest país. Una llei que no sembla ser del gust de ningú, una vaga imminent...i la barreja de reaccions, sentiments, idees, posicionaments, opinions; una enorme confusió, la del Departament que decreta uns serveis mínims "a la seva manera"... i tot continua, cada dia hem de carregar el pes de la vida escolar, alguns ho fem animosament, a d'altres se'ls hi fa la càrrega feixuga...enmig del mar sempre ignot que és l'escola encara que alguns ja hi portem uns quants anys bregant entre pissares i guixos.

Enmig de l'oceà, coma capitans que ja no saben quina és la seva tripulació, els equips directius, escoltant tothom, sense decidir res, sense poder dictaminar el que recomana el departament perquè les instruccions de vaga no han arribat fins fa poc i el mar està sense llei.

En aquest maremagnum Posidó ens ha abandonat perquè està molt interessat en elaborar una nova llei del mar que permetrà viure tranquilament a les sirenes i les nimfes al fons del mar.De moment a la línia de flotació, lluitant contra tempestats i solades...les tripulacions de cada vaixell, amb els seus capitans queno saben a qui capitanejar, amb les tripulacions amb els seus veterans i els seus grumets i els seus cuiners...tots esperant que qui porta l'allargavistes cridi "terra!!" però Posidó sembla haver-se enfadat amb els mortals...¿espera Posidó que els tripulants de totes les navegacions s'enfadin entre ells i s'acabin ofegant els uns als altres?

Segur que aquest és el primer post que parla de tu

La teva arribada és imminent, Íria. Hem esperat aquest moment des de fa nou llarguíssims mesos. Estem tots molt il.lusionats. Falta molt poc per què tu facis realitat somnis que tots hem albergat en el fons dels nostres cors. Els meus pares han somiat amb ser avis, qui escriu ha somiat amb ser tieta, el meu germà desitjava ser pare. Tots t'estem esperant.Cofois, curulls d'una alegria exultant, difícil d'explicar i alhora molt fàcil de sentir. Ja des d'ara ets una savia portadora d'anhels i desitjos.

En, aquests teus darrers moments d'escalfor amniòtica no t'imagines la meravellosa vida que t'espera fora. L'amor d'una família i d'uns amics que ja t'estimen des del moment de la teva concepció. Arribes amb totes les cartes a favor...els del teu entorn més primerenc ens hi esmerçarem per a que excel.leixis en les estratègies d'una bona jugadora en la partida de la vida.

En aquests precissos instants la teva mare té les primeres contraccions de part, ja vols venir. Tens sort Íria, els vents de la fortuna i l'amor seran els primers en empényer la barca de la teva travessia.

La partida no jugada

Cada vegada que penso

en aquella tarda

-clara, neta, plena de sol i de gessamins-

recordo que m'esperaves per jugar una partida.

Jo començava la conversa,

¡les nostres converses!

cel i infern tot ens era bo.

Parlàvem del més enllà,

i de l'ençà quotidià,

de dubtes i de certeses,

dels homes i de foteses.

Però aquella tarda

-clara, plena de sol i de gessamins-

tu volies jugar una partida...

¡Quin record més amargant

em queda d'aquella tarda!

I, ara, ha vingut el dia

en què no tindrem més paraules,

ni podrem començar la partida.

Te'n vas...

¿Són més grans els teu ulls?

¿És clar i net i amb olor de gessamins

el món que has trobat?

Poema

T'han signat amb la creu
i tens forces renovades
per emprendre el viatge.

Milions d'àngels s'apressen
a preparar els camins
per on arribaràs
¡transfigurada!

Tota jo, estic encesa d'ira,
però em mossego els llavis
... i espero...i intento creure.

A totes les dones

Sovint penso que a les dones del nostre temps ens han maquillat la veritat sobre la nostra condició femenina i el nostre paper a la societat i en l'àmbit domèstic. Semblava que haguéssim de ser molt més lliures que les nostres àvies...i ens hem topat amb realitats que ningú ens havia explicat abans. Aquest vídeo n'exposa algunes, d'aquestes realitats. Me l'ha enviat la meva amiga Carme i l'Aina m'ha ajudat a casa a insertar-ho...malgrat el pas dels segles les dones seguim estabint una forta xarxa de relacions i afectes, sense elles no existiria aquesta entrada i sense elles jo tampoc seria com sóc ara, dobles gràcies.

Fluir

Les 3.30 d’una matinada d’estiu. De tornada a casa. Després d’una conversa agradable amb vells amics que no veig gaire sovint. Vi blanc i marisc. Cóctel. Riures compartits de tantes coses per explicar, després de tant de temps sense veure’ns. Tot és bell i fácil i agradable en nits com aquesta. No hi ha res que ens faci nosa, que esdevingui feixuc. La vida camina al teu costat, companya i cómplice de totes les bromes, de tots els riures que s'escampen per l'ambient. Fluïm amb la vida i deixem que la vida flueixi amb nosaltres. Res no ens importa gaire perquè tot ens interessa un mica, però tampoc patim cap desfici per un tema concret. Ens embadalim amb històries increíbles , tornem a riure per enésima vegada, i acabo sentint què és viure en total connexió amb la vida. Segurament com hauríem de fer sempre, encara que sempre ho oblidem.

Ens sabem posseïdors de tota la força possible, almenys per aquesta nit. La força que dóna la tranquilitat de saber-se entre amics, ben acompanyada, la seguretat d’estar entre els de la teva "tribu". Agradabilíssim sopar. El seu record m’acompanyarà durant molt de temps.

La derrota(parcial) de la raó

Estic llegint "Las siete moradas" de l'editorial Vergara.La seva autora, Caroline Myss, fa una introducció força llarga i penso que no gaire interessant sobre el misticisme i la importància de saber trobar la trascendència en els més petits detalls de la vida quotidiana. L'interessant comença a la segona part del llibre on tots som convidats a treballar aspectes diferents de la nostra vida interior seguint les morades, les set estances de la què es composa el castell de la nostra ànima segons va escriure Santa Teresa de Jesús.

M'ha cridat l'atenció la Tercera Morada:La derrota de la raó. Parla de la dificultat de "conèixer" a través d'altres vies que no siguin exclusivament les que circulen per la raó més cartesiana. Com que tot ho volem racionalitzar però no tot és racionalizable ens creem la nostra pròpia realitat amb les nostres pròpies supersticions, rituals, fantasies... i finalment acabem perduts, desnortats, preguem racionalment, creuem els dits per a que la realitat sigui com la volem i no simplement com ens arriba...

No tot és la raó però la seva derrota és parcial, perquè sense pensament lògic segurament hi hauria caos en el llenguatge que utilitzem, en el cap que ens ajuda a pensar i en l'ànima que ens sosté al llarg de la nostra vida.

El Moviment de la Rosa Blanca

Amb una Alemanya immersa en la Segona GuerraMundial, i conscients de la seva responsabilitat, un grup d'universitaris d'uns vint-i-pocs anys d'edat i un catedràtic, Kurt Huber, es van alçar contra Hitler sota el nom de la Rosa Blanca, amb la seva única arma: la paraula. Mai aquests estudiants van prendre part en cap activitat violenta.

Tots els membres del moviment de la Rosa Blanca foren condemnats a mort. Amb les seves vides donaren testimoni que la paraula, la raó, el diàleg i l'actitud ferma
davant de la injustícia són recursos útils davant del poder despietat i dictatorial.

Considero important tenir la integritat per expressar la nostra oposició a allò amb el que no estem d'acord, encara que procedeixi del més elevat dels poders de l'administració. Considero igual d'important també ser capaç d'expressar-ho de forma justa, equilibrada...ser capaç de reformular el nostre desacord en un missatge que doni llum al món i el purifiqui i l'embelleixi...com fa una rosa blanca.

L'ocell canta i xiula,
ja no hi ha tempesta.
La flor que ara porta
és verge i és blanca,
plena d'esperança
i un petó encantat
d'origen incert.

Travessa en el vol
indrets ben llunyans
de mateixa essència,
de tanta aparença
i simplicitat.
En la llum diària,
un absurd estès.

Concert del Miguel Bosè

La meva amiga Lourdes i jo som dues autèntiques fans del Miguel Bosè. No ens perdem un concert, tenim tots els seus discos, el seguim des de fa anys...i cada concert ens tornem a sentir fora d'aquest món per un parell d'hores, absolutament absortes veient el nostre "ídol" movent-se a l'escenari.

No puc narrar-vos les meravelles d'en Bosè perquè no sé la capacitat d'un post però segurament jo la superaria explicant-vos el seductor que el trobo. Sí que m'agradaria dir-vos però que aquest tipus d'afecció us la recomano a tots i totes. És a dir, conéixer un cantant o un grup de música, seguir-lo, identificar-se amb algunes cançons, comentar amb altra gent que comparteix la mateixa passió per aquella persona o grup els canvis d'estètica o d'estil musical... i el moment sagrat d'anar al concert i juntament amb aquella massa, com les 20.ooo persones que hi havia al Palau Sant Jordi el passat dijous 26 de juny, taralejar fins a l'afonia algunes lletres i algunes músiques que ja formen partde la teva vida i també de la vida d'aquelles 20.ooo persones.Sentir-te una petita part d'aquell tot immens.

Es una sensació estranya, gairebé màgica.Surts i sembla que suris en l'ambient.Que tot sigui lleuger i tot sigui possible.Nits màgiques que us desitjo a tots.Gràcies Lourdes per haver-les compartit amb mi.

Tès amb llimona

Aquesta tarda, com tantes altres, he pres un tè amb limona amb la meva amiga Carme. N'he pres molts a través dels anys amb la Carme, entre glops sempre grans converses, intel.ligents, divertides, caústiques, confessions íntimes, moments en els que només caben dues persones, tota la trajectòria de la vida comentada i reflexionada entorn d'un tè.

La pila de tasses de tè se'ns han fet anys sense adonar-nos-en i continuem xerrant de tantes coses. Contínuem vivint intensament les nostres vides i comentant-nos mútuament les grans passions, les més profundes pors...després algú em pregunta com ha anat la tarda amb la Carme. Jo li explico per sobre no perquè vulgui amagar res, sino perquè una tarda tan intensa explicada amb detalls es faria una narració massa llarga.La resposta sempre és:"Quina sort tenir una amiga amb qui poder parlar sense cap obstacle".Mai ho havia pensat.És cert.De vegades la vida fa regals fabulosos i prendre tè pot esdevenir un exercici personal de llibertat.

L'estiu

Celebració agradable del solstici d'estiu. Conversa entre amics, envoltar-se de persones estimades, un jardí de somni, una casa gran que ens acull per la bondat d'una bona amiga, focs d'artifici que inunden el cel de colors que es reflecteixen en el nostre iris i d'allà van directes a la nostra ànima, sorolls de petards que provoquen algun esglai sobtat, bon menjar, sobretot perquè és compartit i ha estat cuinat amb carinyo, rostres de persones que no ens coneixem quan comença la celebració, procedents d'altres cercles on es mou l'amfitriona que ens són desconeguts al vespre i que a altes hores de la nit, per la màgia de la festa i les ganes que tenim les persones d'apropar-nos ja són cares conegudes... i el record personal, probablement variable segons la persona. que cadascú de nosaltres agombolarem en el nostre cor d'aquesta nit compartida.El meu record personal serà la conversa divertida en cotxe amb la Marta, l'Alícia, la Carina i la Roser; el pastís d'espàrrecs de la Immaculada, l'acollida de l'Adela; la mirada bondadosa del Santi, la fotografia d'ell i el Josep xerrant animadament sobre temes reposats quan tothom balla i riu al seu voltant.El comentari animat amb l'Alícia, les confessions amb la Roser, la tornada amb cotxe de tres bones persones, tres bons amics cansats per l'hora però rejovenits pel solsciti... Les revetlles són un moment fantàstic.Feliç arribada del solstici d'estiu a tothom.

Silenci a les aules

Aquest matí he passejat per l'escola. El mateix edifici que durant nou mesos ha guardat crits sorollosos, moments de joia profunda, hores feixugues d'estudi i esforç, celebració de festes, també dols...tots els membres de la comunitat educativa hem deixat una mica de nosaltres al llarg d'aquest curs. Aquest matí l'escola estava pràcticament buida.Alguns mestres dels que no hem marxat de pont endreçàvem els darrers papers, responíem les darreres preguntes d'algun pare que venia a acomiadar-se.

Les mateixes aules que a mitjans de setembre s'omplen de l'alegria que només tenim a la infantesa i que durant tot un curs ens han acollit amb moments de tota mena, avui restaven silencioses.Les 417 vides d'infants que omplen l'edifici de primària, amb els seus problemes, els seus desencisos, la seva autoestima, les seves situacions familiars...tots ells, avui no hi eren.Quan tornin seran només tres mesos més grans però a ells els hi semblarà que ha passat molt més temps perquè canvien de curs i als adults també ens semblarà que tots plegats som molt més grans perquè encetem un nou període de les nostres vides on tot sembla igual que l'any anterior però sabem que tot és lleugerament diferent perquè l'experiència ens diu que cada curs té la seva pròpia personalitat.Això serà d'aquí uns mesos. Ara ens toca fruir del repòs a tots plegats, nens jugant a la platja, mestres preparant les vacances, llibres tancats a la biblioteca, aules silencioses...shhhh,bon estiu.

Inici del camí

Enceto aquest nou espai virtual amb la il.lusió d'aportar un petit granet de sorra en aquest immens mar que és internet. Espero créixer personalment a través de la visió més acurada que cal posar quan no només mires les coses i les reflexiones, sinó que també cal escriure-les.
A tots aquells que entrareu moltes gràcies per compartir amb mi un bocinet del vostre temps i les vostres inquietuds.