diumenge, 8 de novembre de 2009

El diari de la Clara (I)

Ja s'han acomplert set mesos des que la Clara i jo convivim tot habitant un mateix organisme. Segurament no deu haver convivència més profunda que aquesta, durant nou mesos dues persones es troben unides fisiològicament. És impossible desprendre's una de l'altra. Encara no li conec la cara i he compartit amb ella més hores que amb molts dels meus coneguts: tots els minuts que engloben els dies i les nits de set mesos.

Tot i que al començament saps que s'està gestant un ésser allà dins, les teves sensacions són purament físiques. Sé que abunden les nàusees, marejos i altres en el primer trimestre d'embaràs. En el meu cas una petita infecció d'orina i un profund cansament, amb ganes de dormir a totes hores van ser tota la simptomatologia que regnà durant els meus primers mesos d'embaràs. No sentia una persona, però sabia que hi era. El primer vincle amb la Clara fou de caire cognitiu.

Tenia tantes ganes que tampoc em vaig espantar pel pes de la responsabilitat que suposa tenir un fill.Ho veia (ho veig encara) com una possibilitat de creixement personal, que se'ns dubte implica una gran responsabilitat.

El segon trimestre d'embaràs no vaig trobar-me malament, al contrari, estar embarassada m'ha suposat un benestar físic que no m'esperava i que és contrari al que diuen la gent i el sentit comú, per exemple la mala circulació sanguínia em provoca carregament de cames cada estiu, aquest estiu, coincidint amb el segon trimestre del meu embaràs no he sentit aquest carregament en absolut, sí, sí, contra tot pronòstic i contra tota lògica. Cap mal d'esquena, cap mareig, alguna rampa a les cames...això sí, la panxa creixia cada cop una mica més.

Quan encetava el meu tercer i darrer trimestre d'embaràs en el que em trobo, tothom em deia que seria el pitjor de suportar, amb la panxa cada cop més gran i menys possibilitats de mobilitat i agilitat corporal, amb més dificultats per dormir degut a la incomoditat que suposa dormir amb un panxot molt més gran que la resta del cos.

Puc dir que aquest trimestre està resultant el més interessant a nivell psicològic i de vincle amb la Clara. En ser la nena tan gran, sento com es mou i com es col.loca. No és massa capritxosa adoptant postures que m'obliguin a canviar constantment de posició, tampoc dóna cops de peu dolorosos per a mi (almenys de moment) però en moure's noto clarament que hi ha algú allà dins que no sóc jo i, el que és més important es comença a distingir de la meva persona i les meves necessitats: la sento moure's quan jo estic la mar de tranquileta i pot no moure un dit quan jo tinc la necessitat de fer un llarg passeig.

Sé perfectament que és un ésser humà diferent a mi i a la resta de la humanitat, sé també que un embaràs és una experiència universal (tots els habitants del planeta s'han gestat en el ventre d'una dona) però no puc deixar de sentir l'excels que és gestar una persona.Segurament perquè el més profundament diví està sempre amagat en la quotidianeïtat i sovint no sabem veure-ho.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Gestar un fill i dur-lo al món té tantes històries com éssers humans, la meva història és que els dos cops han representat les experiències més vitals i més intenses de la vida... si puc afegir-hi després de l'embaràs i el naixement una cosa més... l'alletament va ser per a mi una experiència màgica. Aquella criatura que només amb el que li donava jo del meu pit creixia i creixia ... no necessitava res més...

Enhorabona, marona, quan he vist aquest (I) en el títol ,m'he alegrat, espero que no s'acabi aqui el diari de la Clara.

Eli ha dit...

Gràcies pel teu comentari, sens dubte tens molta raó amb tot el que hi dius, i en prenc nota. Malgrat tot, les coses a vegades costen d'afrontar.
Moltes gràcies de debó, i mil felicitats!!!