Cada vegada que penso
en aquella tarda
-clara, neta, plena de sol i de gessamins-
recordo que m'esperaves per jugar una partida.
Jo començava la conversa,
¡les nostres converses!
cel i infern tot ens era bo.
Parlàvem del més enllà,
i de l'ençà quotidià,
de dubtes i de certeses,
dels homes i de foteses.
Però aquella tarda
-clara, plena de sol i de gessamins-
tu volies jugar una partida...
¡Quin record més amargant
em queda d'aquella tarda!
I, ara, ha vingut el dia
en què no tindrem més paraules,
ni podrem començar la partida.
Te'n vas...
¿Són més grans els teu ulls?
¿És clar i net i amb olor de gessamins
el món que has trobat?
1 comentari:
Quin poema, preciós i trist a la vegada.
Escriu, escriu, alleugera els dies tristos.
Publica un comentari a l'entrada