dimarts, 8 de juliol de 2008

L'ocell canta i xiula,
ja no hi ha tempesta.
La flor que ara porta
és verge i és blanca,
plena d'esperança
i un petó encantat
d'origen incert.

Travessa en el vol
indrets ben llunyans
de mateixa essència,
de tanta aparença
i simplicitat.
En la llum diària,
un absurd estès.

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

D'origen incert
ún petó tremola.
Paraules disperses
no troben el fil.

Hi ha un mar al meus peus
i un gavià que riu
de tanta llum que ens volta
d'aquest miratge estès.