A totes les dones

Sovint penso que a les dones del nostre temps ens han maquillat la veritat sobre la nostra condició femenina i el nostre paper a la societat i en l'àmbit domèstic. Semblava que haguéssim de ser molt més lliures que les nostres àvies...i ens hem topat amb realitats que ningú ens havia explicat abans. Aquest vídeo n'exposa algunes, d'aquestes realitats. Me l'ha enviat la meva amiga Carme i l'Aina m'ha ajudat a casa a insertar-ho...malgrat el pas dels segles les dones seguim estabint una forta xarxa de relacions i afectes, sense elles no existiria aquesta entrada i sense elles jo tampoc seria com sóc ara, dobles gràcies.

Fluir

Les 3.30 d’una matinada d’estiu. De tornada a casa. Després d’una conversa agradable amb vells amics que no veig gaire sovint. Vi blanc i marisc. Cóctel. Riures compartits de tantes coses per explicar, després de tant de temps sense veure’ns. Tot és bell i fácil i agradable en nits com aquesta. No hi ha res que ens faci nosa, que esdevingui feixuc. La vida camina al teu costat, companya i cómplice de totes les bromes, de tots els riures que s'escampen per l'ambient. Fluïm amb la vida i deixem que la vida flueixi amb nosaltres. Res no ens importa gaire perquè tot ens interessa un mica, però tampoc patim cap desfici per un tema concret. Ens embadalim amb històries increíbles , tornem a riure per enésima vegada, i acabo sentint què és viure en total connexió amb la vida. Segurament com hauríem de fer sempre, encara que sempre ho oblidem.

Ens sabem posseïdors de tota la força possible, almenys per aquesta nit. La força que dóna la tranquilitat de saber-se entre amics, ben acompanyada, la seguretat d’estar entre els de la teva "tribu". Agradabilíssim sopar. El seu record m’acompanyarà durant molt de temps.

La derrota(parcial) de la raó

Estic llegint "Las siete moradas" de l'editorial Vergara.La seva autora, Caroline Myss, fa una introducció força llarga i penso que no gaire interessant sobre el misticisme i la importància de saber trobar la trascendència en els més petits detalls de la vida quotidiana. L'interessant comença a la segona part del llibre on tots som convidats a treballar aspectes diferents de la nostra vida interior seguint les morades, les set estances de la què es composa el castell de la nostra ànima segons va escriure Santa Teresa de Jesús.

M'ha cridat l'atenció la Tercera Morada:La derrota de la raó. Parla de la dificultat de "conèixer" a través d'altres vies que no siguin exclusivament les que circulen per la raó més cartesiana. Com que tot ho volem racionalitzar però no tot és racionalizable ens creem la nostra pròpia realitat amb les nostres pròpies supersticions, rituals, fantasies... i finalment acabem perduts, desnortats, preguem racionalment, creuem els dits per a que la realitat sigui com la volem i no simplement com ens arriba...

No tot és la raó però la seva derrota és parcial, perquè sense pensament lògic segurament hi hauria caos en el llenguatge que utilitzem, en el cap que ens ajuda a pensar i en l'ànima que ens sosté al llarg de la nostra vida.

El Moviment de la Rosa Blanca

Amb una Alemanya immersa en la Segona GuerraMundial, i conscients de la seva responsabilitat, un grup d'universitaris d'uns vint-i-pocs anys d'edat i un catedràtic, Kurt Huber, es van alçar contra Hitler sota el nom de la Rosa Blanca, amb la seva única arma: la paraula. Mai aquests estudiants van prendre part en cap activitat violenta.

Tots els membres del moviment de la Rosa Blanca foren condemnats a mort. Amb les seves vides donaren testimoni que la paraula, la raó, el diàleg i l'actitud ferma
davant de la injustícia són recursos útils davant del poder despietat i dictatorial.

Considero important tenir la integritat per expressar la nostra oposició a allò amb el que no estem d'acord, encara que procedeixi del més elevat dels poders de l'administració. Considero igual d'important també ser capaç d'expressar-ho de forma justa, equilibrada...ser capaç de reformular el nostre desacord en un missatge que doni llum al món i el purifiqui i l'embelleixi...com fa una rosa blanca.

L'ocell canta i xiula,
ja no hi ha tempesta.
La flor que ara porta
és verge i és blanca,
plena d'esperança
i un petó encantat
d'origen incert.

Travessa en el vol
indrets ben llunyans
de mateixa essència,
de tanta aparença
i simplicitat.
En la llum diària,
un absurd estès.